Cine d’Estiu, La invenció de Hugo, dimecres 1 d’agost, Casa Santonja 22:30 h accés per l’ermita del Crist.

La història es basa en l’original novel·la gràfica (mitat text, mitat il·lustracions) de Brian Selznick. En ella es compte la història de Hugo, un xiquet orfe que es dedica a conservar els rellotges de l’estació de tren en el París dels anys 30. Hugo conserva un autòmat que podria contindre un missatge de son pare. Per a reparar-ho, busca peces soltes i així és com es topa amb l’amo d’una jogueteria, que podria ser la clau per a resoldre el misteri. La primera cosa que cal dir és que La invenció de Hugo és una pel·lícula que sobreïx amor pel cine. No és per tant estrany que un cinèfil com Scorsese haja trobat en ella un vehicle per a expressar les seues emocions com poques vegades ha fet en els últims anys. En la història trobem representats els tres elements fonamentals de l’art cinematogràfic: el temps, representat pels rellotges darrere dels quals s’amaga Hugo (l’alter ego del director, sens dubte) ; la meravella de la tècnica, que vindria a ser l’autòmat capaç d’oferir imatges màgiques; i l’element únic i misteriós del cor humà, d’on han d’eixir les històries. De fet, l’autòmat necessita un cor (la clau) per a funcionar. Sense ell, no és més que un artefacte sense valor. Però esta pel·lícula inclassificable, perfecta tècnicament (no cal oblidar que és la que més nominacions als Oscar atresora enguany, ni més ni menys que 11) , màgica visualment, aconseguix a més arribar al cor de l’espectador amb una història repleta d’autèntica emoció, que exalça el valor suprem de cada ser humà, de la seua funció en el món, de la família com a àmbit natural del seu desenrotllament. Una història que defén la humanitat enfront de la barbàrie de la guerra, que destruïx la il·lusió i transforma als hòmens en màquines (idea expressada per la cama mecànica del cap d’estació, antic combatent de la I Guerra Mundial o pel son en què Hugo es veu convertit en autòmat) .

En definitiva, estem davant d’una pel·lícula que es pot convertir en un clàssic imperible, i qui sap si una de les últimes obres mestres d’un geni del cine com Martin Scorsese. No se la perden en cap concepte.