Pep el Botifarra junt amb la banda de la SEM Santa Cecilia de l’Olleria el proper 17 de Maig a les 20.00 a la Casa Santonja.
Música popular valenciana a preus populars: 5€ venta anticipada / 6€ taquilla.
Per reservar la teua entrada pots passar pel musical de dilluns a divendres de 18.00 a 20.00, cridar 962201794 en eixe mateix horari o bé via telefònica al 652084133.

Cantaor de Xàtiva (València, Espanya), Josep Gimeno Montell, de malnom “Botifarra” és una de les veus més netes i clares dins del panorama folk valencià dels últims anys. Naix en el barri de la Jueria de Xàtiva en 1961. Rebesnét, besnet, nét i fill de “Botifarra”, des de molt jove comença a sentir com a seus els cants de la seua comarca (La Costera), cantats per la seua àvia Otilia Borredà, originària de Benigànim (Vall d’Albaida). Comença la seua marxa com cantaor en el grup Sarau de La Costera, amb el qual grava un disc en 1985 anomenat “Balls i cançons de La Costera”, que suposa una fita en la música tradicional valenciana per la seua qualitat. En el grup Sarau coneix a la seua inseparable Lola Tortosa “la de la Torre”, una cantaora amb una veu potent i càlida amb la qual forma parella artística fins avui. A partir d’ací, s’interessa per la recuperació de les músiques de transmissió oral visitant pobles de la seua comarca, parlant amb ancians que recordaven melodies, lletres i romanços, recopilant tota aqueixa informació i donant-li forma juntament amb músics i ballaors fins a recuperar peces ja pràcticament oblidades. Botifarra té en cadascuna de les seues actuacions un moment per a recordar qui li va ensenyar aquesta o aquella peça, la tia Blanca “la resaora”, la tia Emilieta Seguí, el tio Catarro, el tio trabuc i tantes altres persones majors que ens han deixat aquestes joies de la cultura popular. Botifarra comença a ser reconegut com un dels cantaors més carismàtics dins de la música popular valenciana, pel seu caràcter afable i per la seua defensa de les nostres tradicions, col·laborant amb infinitat de grups, no solament de folklore, si no amb cantautors, grups de rock, etc. Ha col·laborat amb Obrint Pas, Verdcel, Ovidi Twins, Néstor Mont, Emili Someño, Feliu Ventura, Spanish Brass, Quico el Celio el noi i el mut de Ferreries i un llarg etc., deixant registrat el seu meravellós timbre de veu en cadascuna de les seues col·laboracions. L’any 2006 va fer el seu primer disc en solitari titulat “Si em pose a cantar cançons”, editat per Cambra Records, un treball brillant amb arranjaments del cantautor Néstor Mont i amb col·laboracions de luxe: Cristobal Rentero en els llauts, Joansa Meravella en percussions, Juanjo Blanco en les bandurries, Néstor Mont en les guitarres, Miquel Gil i Lola Tortosa en les veus. En el 2009 s’edita el seu segon disc,” t’en cantés mes de mil” amb arranjaments i producció de Cristobal Rentero, del cual es venen més de 8000 còpies. En el 2011 es grava al costat del grup català Quico el Celio, el noi i el mut de Ferreries el tercer disc de Pep, “La Barraca” que uneix les melodies de la ribera de l’Ebre amb els cants tradicionals de la costanera i la vall. El quart disc de Botifarra, gravat en 2012 és “Botifarra a banda” on uneix els dos universos musicals valencians per excel·lència, la banda de música i la rondalla tradicional de corda. De Botifarra s’ha escrit molt últimament, Josep Vicent Frechina, musicólogo i crític musical va escriure:

Existeix una forma de cantar genuïnament valenciana? Hi ha una col·locació de la veu, un timbre, una afinació, una actitud corporal, una forma específica datacar els melismes i les ornamentacions? Hi ha hagut en el passat? De ben segur que una resposta taxativa daquestes qüestions senfilaria pels camins relliscosos de lessencialisme i letnicitat.

Tanmateix, i amb totes les prevencions que es vulga: si hi ha una manera de cantar al País Valencià que irradie, com ninguna altra, autenticitat en el gest, credibilitat en el tarannà i valenciania en la substància, aquesta és indubtablement la de Pep Gimeno, Botifarra. La seua veu sona a horta i a secà, a séquia i a bancal, a nit dagost i meló dAlger. Quan canta Pep, callen les xitxarres, saturen els ventijols i tothom escolta atònit el seu cant espontani, planer, que apaivaga laspror de la terra i les basques de loratge. La veu de Pep ens somou alguna cosa ben endins, ens sacseja i ens desperta la memòria col·lectiva i ens fa sentir-nos-en profundament identificats.

Acostumats a veure Pep abillat amb roba de batalla, cantant jotes i fandangos damunt un entaulat, animant una nit dalbades o convertint en inoblidable una sobretaula, potser algú se sobte de veurel ací tan mudat, tan templat, amb el vestit a mida que li han teixit Néstor Mont i que fa que semblen noves les antigues melodies tradicionals. Però com llueix Pep tot endiumenjat! Fa el mateix efecte que un carrer engalanat per a la festa major amb enramades de murtra i baladre i banderoles penjant de vora a vora.

Així és ara el cant de Pep: una cosa extraordinària, amarada de perfum i llampant de coloraines. Tan natural i tan genuí com sempre; més bonic que mai.